El contingut d'aquest apartat supera l'àmbit estricte de les classes pràctiques i s'utilitzarà també com a suport de les explicacions d'aquesta matèria en les classes de teoria.

L'organografia botànica estudia i descriu els òrgans de les plantes, limitant-se a llur forma externa, és a dir als caràcters morfològics. Aquests caràcters són fonamentals a l'hora de fer una descripció sistemàtica o de dur a terme la determinació de qualsevol planta.

Una altra característica dels vegetals imprescindible en molts casos per a descriure'ls o determinar-los -i que, a més, condiciona el tipus d'alguns dels òrgans- és el cicle vital. Pel que fa a aquest caràcter, podem distingir entre plantes:

• Anuals: Realitzen tot el seu cicle en un període de temps inferior o igual a un any.
• Biennals: Viuen dos anys.
• Vivaces: Tenen la part aèria anual i òrgans subterranis pluriennals a partir dels quals cada any s'originen nous brots aeris.
• Perennes: Tant les seves parts aèries com les subterrànies viuen durant tres o més anys

4.1. LA REL

És un òrgan de fixació de la planta i absorbeix l'aigua i les sals minerals que els vegetals necessiten. És el suport dels òrgans aeris i a través d'ella circula la saba bruta cap a les fulles i la saba elaborada en totes direccions.

Segons el seu origen distingim:

• Rel principal que prové de la radícula de l'embrió i fa de clau que s'endinsa a terra.
• Rels adventícies, provenen de teixits madurs interns. Es produeixen espontàniament en els nusos, pel cantó de la tija que toca terra i abundosament en tota mena de rizomes.

4.1.1. Ramificació

La rel principal es ramifica produint rels secundàries laterals més primes que ella. Aquestes s'ordenen en rengleres a tota la llargada de la rel principal i no creixen verticalment terra endins, sinó que formen amb aquesta angles diversos, constants en cada espècie. De les rels secundàries provenen les terciàries, d'aquestes les quaternàries, etc.; totes aquestes s'anomenen en conjunt radicel.les.

4.1.2. Forma

Segons la forma, la rel pot ser axonomorfa, que és la que té un eix principal més desenvolupat que els laterals i és pròpia de les gimnospermes i les dicotiledònies; o fasciculada que és aquella en què les rels secundàries creixen tant o més que la principal i és pròpia de les monocotiledònies.

4.1.3. Tipus de rels

Moltes rels s'allunyen de les descrites anteriorment i n'hi ha de molt diverses menes, com, per exemple:

• Tubercles radicals: són rels engruixides i carregades de nutrients, com per exemples moltes orquidàcies.
• Rels napiformes: són les rels principals que s'especialitzen a emmagatzemar substàncies de reserva; la pastanaga (Daucus carota), el nap (Brassica napus) i el rave (Raphanus sativus) en són exemples.
• Rels caulògenes: són rels aèries, curtes i rígides d'algunes plantes enfiladisses que s'arrapen a les parets i a les tiges, com les de l'heura (Hedera helix).
• Rels xucladores: són típiques de plantes paràsites i tenen una estructura força simplificada, transformada en un xuclador (haustori) que penetra en els teixits vius d'altres plantes i n'absorbeix les substàncies nutritives; el vesc (Viscum album) n'és un típic exemple.

La tija és un òrgan habitualment aeri que creix cap a la llum i porta una gema terminal que s'encarrega del seu allargament. Té la missió de suportar les fulles i les flors i és responsable del transport dels nutrients entre la rel i les fulles.

En diversos nivells de la tija trobem els nusos on neixen les fulles. La zona de tija compresa entre dos nusos s'anomena entrenús. Hi ha plantes la tija de les quals té els entrenusos molt curts, la qual cosa fa que les fulles es trobin en forma de roseta arran de terra; en aquest cas la planta s'anomena acaule.

4.2.1. Ramificació

En les plantes vasculars la ramificació té lloc a partir d'una tija principal, de la qual s'originen tiges laterals. En el cas de l'avet (Abies alba) i les coníferes en general, la tija principal creix indefinidament per l'acció d'una única gemma apical que resta funcional any rera any, es parla aleshores de ramificació monopòdica. Les rames laterals creixen menys que la tija principal. Moltes altres plantes es ramifiquen d'una forma diferent. La gemma apical actua només durant un any, i són les gemmes més pròximes a l'apical les encarregades de prolongar la tija. Aquesta ramificació s'anomena simpòdica.

Podem trobar dues menes de rames: els braquiblasts, de creixement limitat, amb els entrenusos molt curts i les fulles molt aproximades; i els macroblasts, de creixement il.limitat, amb entrenusos llargs i les fulles espaiades.

4.2.2. Tipus de tiges

• Herbàcies. Tenen consistència d'herba, com el blat (Triticum vulgare).
• Llenyoses. Tenen consistència de llenya. En aquest grup trobem les mates, que no superen el metre d'alçada, com el timó o farigola (Thymus vulgaris), els arbusts, que fan entre un i cinc metres d'alçada, com el boix (Buxus sempervirens) i els arbres que fan més de cinc metres d'alçada, com els pins (Pinus).
• Hipogees. Es desenvolupen de manera subterrània. En aquest apartat destaquem els rizomes, tiges de llargada i gruix variables que creixen horitzontalment a profunditats diverses segons les espècies. Als nusos porten fulles menudes, i cada any produeixen rels que penetren en el sòl i tiges aèries de vida curta; en proporciona un exemple la canya (Arundo donax). Els tubercles, més gruixuts que els rizomes, se'n diferencien perquè tenen creixement limitat, no presenten habitualment rels i solen durar només un sol període vegetatiu. Molts tubercles són utilitzats en l'alimentació humana, com la patata (Solanum tuberosum). Els bulbs són òrgans en la formació dels quals intervé una tija ampla molt curta i diverses fulles de vegades carnoses, que l'embolcallen, com en els alls i les cebes (Allium).
• Epigees. Es desenvolupen a l'aire. Entre les tiges epigees destaquem les erectes o ascendents, que creixen de forma vertical; les decumbents o prostrades, que són tiges no erectes que s'arrosseguen per terra; i les procumbents, que quan neixen solen ser erectes i després solen ajaure's al terra. Si són brots llargs, prims i tenen rels en diversos punts s'anomenen estolons com per exemple en la maduixera (Fragaria vesca). Les enfiladisses són tiges que s'entortolliguen a altres vegetals, com les lianes tan abundants a les selves tropicals o la vinya (Vitis vinifera) amb els seus circells. Els fil.locladis són tiges aplanades amb aspecte de fulla, com les del del galzeran (Ruscus aculeatus) o la figuera de moro (Opuntia ficus-barbarica). El terme cladodi pot usar-se com a sinònim del precedent, bé que pot precisar-se que aquest s'aplica als macroblasts i aquell als braquiblasts.

En les tiges trobem algunes formacions especials com ara:

• Agullons o aculis: formacions epidèrmiques que salten fàcilment en pressionar-les lateralment; cal no confondre-les amb les espines. L'esbarzer (Rubus ulmifolius) i els rosers (Rosa) presenten aquestes formacions.
• Emergències: formacions no estrictament epidèrmiques, com els tentacles de dròsera (Drosera) o les espines de l'argelaga (Genista scorpius).
• Tricomes o pèls. Les cèl.lules epidèrmiques poden prolongar-se cap enfora donant lloc als tricomes. La natura dels pèls i la seva abundància en la tija o altres òrgans originen un vocabulari específic referit a la tija i a qualsevol dels altres òrgans de la planta.
• Glabre: sense pèls.
• Glabrescent: quasi glabre.
• Pubescent: amb pèls curts i suaus.
• Sedós: amb pèls fins i lluents.
• Hirsut: amb pèls drets i rígids.
• Híspid: amb pèls drets i poc o molt punxents.
• Tomentós: amb pèls ramificats o entrellaçats molt atapeïts, amb aspecte de borra.
• Glandular: amb pèls glandulars, és a dir els que són constituïts o acabats per una glàndula.

És un òrgan de creixement limitat, generalment verd i amb simetria bilateral, que neix als nusos i es disposa lateralment sobre la tija. Algunes plantes són mancades de fulles i s'anomenen afil.les. Una fulla tipus consta de tres parts: limbe, pecíol i base.

• limbe: part laminar de la fulla, especialitzada en les funcions de fotosíntesi i intercanvi de gasos, on es diferencien l'anvers (cara superior amb més exposició a la llum) i el revers (cara inferior on es marquen més els nervis), quan la posició de la fulla és horitzontal. Si la disposició és vertical no presenta cap diferència morfològica aparent.
• pecíol: peu que suporta el limbe.
• base: part inferior del pecíol, més o menys ampla, que s'insereix damunt de la tija.

4.3.1. Textura de les fulles

En relació a aquest caràcter, les fulles poden ser:

• herbàcies: fines verdes i toves
• coriàcies: de consistència similar al cuir
• crasses: plenes de suc i més o menys gruixudes
• carnoses: de consistència similar a la carn
• membranoses: fines i translúcides

Algunes fulles presenten a banda i banda de la base del pecíol uns apèndixs, generalment foliacis, anomenats estípules. A vegades són de mida gran, com en el cas de Pisum o es confonen amb les fulles com en Rubia. Algunes vegades les dues estípules són concrescents i formen una sola peça que encercla la tija anomenada òcrea; aquest darrer cas és el de Polygonum.

Algunes fulles presenten la base eixamplada que envolta totalment o parcialment la tija; aleshores, la base s'anomena beina. En les gramínies, que gairebé mai no tenen pecíol, i eventualment en altres plantes, a la zona d'unió entre la beina i el limbe, es troba un apèndix membranós o lígula.

4.3.3. Modificacions de les fulles

• Bràctea: fulla situada vora de flors, generalment de forma, mida, coloració, etc. diferents que les de les fulles normals.
• Circell: òrgan d'aspecte filiforme que es cargola al voltant d'un suport, que presenten les plantes enfiladisses com a conseqüència de la transformació total o parcial de les seves fulles.
• Espina: apèndix rígid i punxent, que generalment inclou teixits interns a més dels epidèrmics, que prové d'una part de la fulla o del total del limbe foliar.

La flor és un conjunt d'òrgans de creixement limitat, constituïda, quan és completa, per fulles modificades que formen l'androceu, d'altres que constitueixen el gineceu i d'altres que formen el periant. Es tracta, doncs, de l'aparell reproductor dels espermatòfits. Androceu, gineceu i periant es disposen a l'entorn de l'eix floral. L'extrem superior, sovint eixamplat, d'aquest eix, s'anomena tàlem i, més impròpiament, receptacle.

S'anomena acíclica la flor que no presenta les peces homòlogues al mateix nivell de l'eix floral, sinó disposades en una línia helicoïdal, i cíclica la que presenta les peces homòlogues als mateixos nivells de l'eix, essent cada nivell un verticil.

4.4.1. Periant

El periant està format per peces estèrils situades a la perifèria de la flor. Quan està ben desenvolupat consta de dos tipus de peces: de fora a dins, els sèpals, que constitueixen el calze, i els pètals, que constitueixen la corol.la. Els sèpals solen ésser verds i d'aspecte foliaci i els pètals, de colors diversos. Si els sèpals estan lliures entre ells, el calze s'anomena dialisèpal; si estan soldats, gamosèpal o sinsèpal. Si els pètals estan lliures entre ells, la corol.la s'anomena dialipètala; si estan soldats, gamopètala o simpètala. Quan les peces del periant no estan diferenciades en pètals i sèpals s'anomenen tèpals. El periant indiferenciat rep sovint el nom de perigoni.

Tipus de simetria

Les flors acícliques són asimètriques; no tenen cap pla de simetria. Les flors cícliques poden ser: radiades o actinomorfes, amb més de dos plans de simetria; bilaterals, amb dos plans de simetria; zigomorfes, amb un sol pla de simetria; i asimètriques, sense cap pla de simetria.

Tipus de corol.les

Si una corol.la dialipètala actinomorfa té 4 pètals, aquests prenen la forma d'una creu i la corol.la s'anomena cruciforme. Un cas especial de corol.la dialipètala zigomorfa és la papilionàcia. Consta de cinc pètals, un de més gran que els altres anomenat estendard, dos de laterals iguals entre ells, les ales i dos sota l'estendard lleugerament units entre ells, també iguals entre ells, que constitueixen la quilla o carena.

En el cas de les gamopètales, si són actinomorfes tenim les corol.les: rotàcia, quan els pètals estan soldats només per la base; urceolada, quan estan soldats totalment i el conjunt adquireix forma d'olla, dilatat a la part mitjana i amb un petit orifici superior; infundibuliforme, amb els pètals totalment soldats i el tub eixamplat per dalt, en forma d'embut; campanulada, de pètals també totalment soldats i el tub eixamplat per dalt, però no tant com en el cas anterior, amb forma de campana; tubulosa, amb els pètals totalment soldats i tub isodiamètric en tota la seva longitud, amb obertura superior estreta. Si són zigomorfes, tenim les corol.les: bilabiada, de tub relativament curt i obert per dalt formant dos llavis; unilabiada, igual i amb un sol llavi, gibosa, amb un pètal més gran que els altres en forma de gep o casc i amb el tub poc o gens obert; i esperonada, si és proveïda d'un esperó o prolongació digitiforme. Un cas molt especial és el de la família Asteraceae, en què les flors poden presentar corol.les de forma tubular (flòsculs) o unilabiada (lígules).

4.4.2. Androceu

Constitueix l'aparell sexual masculí de la flor, el tercer dels verticils florals, considerats de fora cap endins. És format pels estams que consten, en els casos més complexos, d'un filament i una antera. Cada antera consta de dues teques unides per un teixit estèril anomenat connectiu al qual es fixa el filament. A cada teca hi ha dos sacs pol.línics. Algunes flors, ultra els estams normals, fèrtils, en tenen d'altres d'estèrils i a vegades força modificats o transformats en esquames o nectaris; aquestes estructures són conegudes pel nom d'estaminodis.

Si tots els estams d'una flor estan soldats pels filaments s'anomenen monadelfs. Si formen dos grups (un dels quals pot estar constituït per un sol estam), diadelfs. Si es disposen en més de dos grups, poliadelfs. Si se solden per les anteres, singenèsics. I si estan units per filaments i anteres, l'androceu és sinfisandre. Els estams que se situen enfront dels pètals s'anomenen opositipètals i els que hi alternen, alternipètals. Semblantment, i respecte dels sèpals, els estams poden ser opositisèpals o alternisèpals. Si els estams no sobresurten respecte de la corol.la, s'anomenen inclusos. Si la depassen, exserts.

Quan els estams són madurs, es produeix la dehiscència de les anteres, procés d'obertura que permet sortir els grans de pol.len. Aquest fenomen pot tenir lloc per una fenedura al llarg de cada teca (longitudinal), per porus apicals (poral) o a través de petites finestres (per ventalles o ventalloles).

Els grans de pol.len poden dispersar-se per unitats independents (mònades), en grups de quatre (tètrades) o en grups més nombrosos (políades). En alguns casos particulars, com els de les orquídies, tots els grans de pol.len d'un sac pol.línic són reunits en una estructura anomenada pol.lini.

4.4.3. Gineceu

Constitueix l'aparell sexual femení de la flor, el més intern dels verticils florals. És format pels carpels o fulles carpel.lars, fulles profundament modificades que suporten (en les gimnospermes) o tanquen (en les angiospermes, constituint el pistil) els primordis seminals. En aquest darrer cas, formen una cavitat tancada anomenada ovari que es prolonga amunt en un bec denominat estil que sol terminar en una superfície més o menys eixamplada o botida que es diu estigma.

Depenent de la forma del tàlem o receptacle floral i la posició relativa de l'ovari respecte dels altres verticils florals les flors poden ser hipògines, perígines o epígines, segons que pètals, sèpals i estams estiguin inserits, respectivament, a sota, a l'entorn o per sobre del gineceu. L'ovari que es troba per dessota de la resta de peces florals és ínfer i el que se'n situa per sobre, súper.

Un gineceu amb un carpel és monocarpel.lar; amb dos, tres, quatre..., bi-, tri- tetra-... i, en general, pluricarpel.lar. Els diferents carpels poden ser lliures entre ells (gineceu apocàrpic) o més o menys concrescents (gineceu cenocàrpic). La unió pot limitar-se a part de l'ovari o estendre's fins a tot l'ovari, els estils i els estigmes. Els gineceus cenocàrpics poden ser, internament, completament septats (sincàrpics) o tenir els septes interromputs (paracàrpics).

Quan hi ha un sol carpel, els primordis seminals poden inserir-se als marges, a la superfície o a la part central (placentació respectivament marginal, laminar o central). Si hi ha diversos carpels, la inserció es pot fer a la paret de la cavitat de l'ovari, a l'angle intern dels carpels quan l'ovari és completament septat o a la part central dels ovaris no completament septats (placentació respectivament parietal, axial o central).
 
 

4.5. REPARTICIÓ DE SEXES

Les flors poden tenir androceu i gineceu alhora i llavors s'anomenen hermafrodites o bisexuals. Si tenen únicament androceu o gineceu, són unisexuals, masculines o femenines. Les plantes que tenen les flors masculines i les femenines en peus separats són dioiques. Si ambdós sexes coincideixen en el mateix individu, monoiques, tant si les flors són unisexuals com si són hermafrodites. Pot haver-hi, a més, casos complexos de plantes amb flors unisexuals i hermafrodites en el mateix individu i també es troben en ocasions flors estèrils.
 
 

4.6. FÓRMULES I DIAGRAMES FLORALS

El nombre i la disposició dels elements florals es poden representar mitjançant una fórmula i/o un diagrama floral.

A la fórmula, P representa el perigoni, K el calze, C la corol.la, A l'androceu i G el gineceu. El nombre d'elements s'expressa després de la lletra: així, un calze de 5 sèpals s'expressa K5. Si l'androceu consta de dos verticils, s'expressen per separat; exemple, A3+3. Un androceu de més de 12 estams s'expressa com A§. Si els elements florals estan soldats entre ells, el nombre s'escriu ente parèntesis: K(5) significa calze de cinc sèpals soldats. Al gineceu, una ratlla sota el nombre de carpels significa "súper" i una ratlla sobre el nombre de carpels significa "ínfer" (la ratlla, doncs, indica la posició de la resta de la flor: sota el gineceu, aquest és a sobre i és súper; sobre el gineceu, aquest és a sota i és ínfer).

La simetria floral es representa amb els següents símbols davant de la fórmula: acíclica, * radiada o actinomorfa, + bilateral, 9 zigomorfa.

Fig. 11

El diagrama és una projecció ortogonal sobre un pla de les seccions transversals dels diferents elements que componen els verticils d'una flor, mantenint entre ells el mateix ordre de posició que a la flor real. A la Fig. 11, es representen els diagrames d'una flor actinomorfa (a), bilateral (b) i zigomorfa (c), amb les fórmules florals respectives.
 
 

4.7. INFLORESCÈNCIES

Una inflorescència és un conjunt de flors agrupades. Es diu tancada o cimosa quan presenta una flor terminal a l'àpex de l'eix central i oberta o racemosa quan no la presenta.

• Inflorescències cimoses. Considerem el monocasi, el dicasi i el pleocasi. Al monocasi o cima unípara, quan un eix produeix una flor i deté el seu creixement hi ha una sola branca que el continua. Al dicasi o cima bípara l'eix principal, acabat en una flor, produeix dues branques, cada una de les quals en produirà a la vegada dues més i així successivament. Al pleocasi o cima multípara l'eix principal produeix més de dues branques després de donar la flor.
• Inflorescències racemoses. Considerem el raïm, l'espiga, l'espàdix, el corimbe, la umbel.la i el capítol. En el raïm les flors es disposen al llarg d'un eix al qual són unides per un peduncle. L'espiga és igual que el raïm, amb flors sense peduncle. L'espàdix és una espiga amb l'eix engruixit i flors unisexuals. Al corimbe, les flors surten de diferents punts de l'eix i es disposen terminalment al mateix nivell. A la umbel.la els nusos de les flors estan tan pròxims que aparenten sortir totes del mateix punt i es situen al mateix nivell. Al capítol, les flors, sèssils, es disposen sobre un disc o receptacle envoltat per bràctees que constitueixen l'involucre.
• Inflorescències compostes. Estan constituïdes per la reunió d'inflorescències simples, i porten inflorescències en els llocs on les simples porten flors. La panícula és un raïm de raïms. L'ament és una panícula contreta, normalment pèndula i generalment amb flors unisexuals. També existeixen l'espiga composta (espiga d'espigues) i la umbel.la composta (umbel.la d'umbel.les).

Òrgan constituït per l'ovari fecundat (i sovint altres peces florals) que conté les llavors i que col.labora a disseminar-les quan són madures. Si procedeixen d'un gineceu unicarpel.lar o pluricarpel.lar cenocàrpic, s'anomenen fruits simples; si procedeixen d'un gineceu pluricarpel.lar apocàrpic, s'anomenen fruits múltiples o col.lectius; si en la formació del fruit intervenen altres òrgans florals, a part dels carpels, s'anomenen fruits complexos. Quan a la maduresa s'obren d'una forma determinada per a alliberar les granes, s'anomenen dehiscents; en cas contrari, indehiscents. Quan el mesocarp és carnós, s'anomenen carnosos; quan és no carnós, s'anomenen secs.

4.8.1. Fruits simples dehiscents

• Fol.licle: Procedeix d'un gineceu unicarpel.lar. S'obre per la línia de sutura ventral. Ex. Delphinium (esperó de cavaller).
• Llegum: Procedeix d'un gineceu unicarpel.lar. S'obre en dues valves, per la línia de sutura ventral i també pel nervi central. Ex. Spartium junceum (ginesta).
• Càpsula: Procedeix d'un gineceu pluricarpel.lar cenocàrpic paracàrpic o sincàrpic (en aquest darrer cas s'anomena caixa). Pot presentar diversos tipus de dehiscència. Ex. Papaver somniferum (cascall).
• Síliqua: Variant de càpsula que procedeix d'un gineceu bicarpel.lar paracàrpic, però amb un fals envà placentari que divideix l'ovari en dos lòculs. Fruit més de 2 vegades més llarg que ample; dehiscència en dues valves. Ex. Diplotaxis erucoides (ravenissa blanca).
• Silícula: Semblant a la síliqua, però menys de dues vegades més llarg que ample. Ex. Alyssum maritimum

• Aqueni: procedeix d'un gineceu uni o pluricarpel.lar cenocàrpic. Conté una sola llavor. Pericarp coriaci no soldat a la llavor. Cípsela: tipus d'aqueni que prové d'un ovari ínfer pluricarpel.lar . Propi de Valerianàcies, Dipsacàcies i Asteràcies. Ex. Helianthus annuus (gira-sol).
• Cariopsi: Com l'aqueni, però amb el pericarp soldat a la llavor. Ex. Triticum sativum (blat).
• Nou: Procedeix d'un gineceu uni o pluricarpel.lar cenocàrpic. Conté una sola llavor. Pericarp llenyós no soldat a la llavor. Ex. Corylus avellana (avellaner).
• Sàmara: Nou proveïda d'una ala membranosa. Ex. Acer monspessulanum (auró).
• Esquizocarp: Procedeix d'un gineceu pluricarpel.lar sincàrpic. Conté moltes llavors. Aquest fruit s'obre per les línies de sutura dels diferents carpels donant lloc als mericarps. Ex. Malva rotundifolia (malva).

• Drupa: Procedeix normalment d'un gineceu unicarpel.lar i a vegades pluricarpel.lar cenocàrpic. Conté una sola llavor. Mesocarp carnós i endocarp petri. Ex. Olea europaea (olivera).
• Baia: Procedeix d'un gineceu uni o pluricarpel.lar cenocàrpic. Conté una o diverses llavors. Tot el pericarp és carnós. Ex. Lycopersicum esculentum (tomaquera).
• Hesperidi: Baia modificada en la qual l'epicarp és glandulós i ric en essències, el mesocarp carnós però eixut i l'endocarp membranós. Ex. Citrus aurantium (taronger).

• Polifol.licle: Cada carpel dóna un fol.licle i s'origina un conjunt de fruits polisperms i secs. Ex. Helleborus foetidus (el.lèbor).
• Poliaqueni: Cada carpel dóna un aqueni i s'origina un conjunt de fruits monosperms i secs reunits en un receptacle pla, còncau o convex. Ex. Ranunculus bulbosus (ranuncle).
• Polidrupa: Cada carpel dóna una drupa i s'origina un conjunt de fruits monosperms i carnosos. Ex. Rubus ulmifolius (esbarzer).

En la formació del fruit intervenen altres òrgans florals, a part dels carpels. Sempre provenen d'una sola flor.

• Pom: Fruit format d'un ovari ínfer, amb la porció externa provinent del receptacle floral; l'endocarp és coriaci. Ex.: Pyrus malus (pomera).
• Eteri: Poliaqueni en què els aquenis es disposen sobre un eix molt desenvolupat i carnós. Ex. Fragaria vesca (maduixera).
• Cinoròdon: Polinou en què les nous provenen de carpels tancats en un receptacle còncau. Ex. Rosa canina (roser).

Provenen de la transformació d'un grup de flors organitzades en inflorescència compacta.

• Siconi: Receptacle globulós que esdevé finalment carnós i conté a l'interior un conjunt de fruits secs monosperms; es comunica amb l'exterior mitjançant una obertura apical. Ex. Ficus carica (figuera).
• Sorosi: Conjunt de fruits carnosos polisperms (baies), concrescents amb les bràctees de l'eix que les envolten i que es tornen carnoses. Ex. Ananas comosus (pinya d'Índies o ananàs).
• Móra: Conjunt de fruits secs monosperms, rodejats d'un periant que es torna carnós i disposats en espiga. Ex. Morus nigra (morera).